En una nit fosca i sense lluna, la foscor dels carrers ho va envair tot. Passejant pel carrer, un gos negre de pel llarg de cos corpulent, surt del no res i es llença sobre els meus pantalons texans. M'espanto, observo la meva samarreta, i veig que la tinc estripada, perquè el gos té unes ungles molt llargues. De seguida, me n'adono que és tan sols un cadell i que vol jugar. Però de sobte, quan m'ajupo per jugar amb ell, se'm tira a la cara i em comença a llepar; jo sóc incapaç d'aixecar-me perquè té molta força, però arriba un moment en que em canso i crido: Prou! Ja està bé! I sempre em quedarà gravada a la ment la mirada d'aquell gos que de sobte em va atacar bordant-me i fent-me la cara malbé!
I penso que l'hauria d'haver adoptat, però en un pis tant petit com el meu, impossible, on l'hauria posat? Però ara tinc un run-run al cap: no puc parar de donar-hi voltes. Crec que sortiré a buscar-lo. Decidit! Surto a buscar el gos.La nit encara era més fosca, un gos negre en una nit negre, això deu ser un mal presagi.
Només sortir al carrer, vaig tornar allà on vaig deixar-lo amb aquella mirada que encara tinc gravada. Vaig donar unes quantes voltes i mentrestant no paraven de venir-me imatges al cap. M’estava posant molt nerviós, no veia el gos enlloc, on podia estar? Potser li havia passat alguna cosa? Vaig començar a sentir-me molt més culpable, era un torment. Desprès d'una bona estona buscant el gos, vaig decidir abandonar aquella recerca. Caminant direcció cap a casa, en una cantonada, el vaig veure de cop i volta, i vaig pensar si la meva imaginació m'estava jugant una mala passada. Jo no creia en el món sobrenatural, només m'importava allò que podia mesurar i comptabilitzar: el món real, els fets... Per què aquell cadell misteriós que apareixia i desapareixia en la boira havia decidit entrar en la meva vida?

Vaig anar a cercar ajut a aquells que diuen que saben d'aquestes coses. Tot plegat, em començava a rondar la idea que m'estava complicant la vida. Així que... per treure'm el sentiment de culpa, vaig decidir tornar enrere i si el cadell em seguia, el pujaria al pis, i si no hi era, me n'oblidaria d'ell per sempre. Va passar que, en comptes del cadell, vaig trobar una nota que deia:
"...Sergi, Què et passa? No et reconec. Fa un temps m'hauries recollit del carrer i m'hauries portat a casa... com a mínim, hauries mostrat una mica d'interès o preocupació per mi..."
Una suor freda va caure sobre el meu cos. Amb la nota entre les mans i sense poder reaccionar vaig tancar els ulls.
En obrir-los, no vaig aixecar la mirada del terra, i tal com anava tornant a la realitat, vaig enfilar el camí cap a casa. Era una nit freda, molt freda.
A qui trucaria? A l'Elsa. Era l'única persona amable que podria donar-me un cop de mà. Ella escoltava, sempre escoltava, i quan parlava ho feia amb serenitat. Sí, sí, trucaria a l'Elsa...
Vaig trucar-la des del telèfon del pis, els tons sonaven un darrere l’altre, però no hi havia resposta… Quan estava a punt de penjar, l’Elsa va agafar el telèfon amb la veu mig trencada….
- Hola…?
- Elsa, haig de parlar amb tu... ens podem trobar?
- Mmm... mira ara no puc, i a més, serà millor que no em truquis durant uns dies...
- Però, què et passa Elsa?
- No puc parlar... ens veiem...
Que estrany, vaig pensar; en una situació normal, l’Elsa hagués parlat pels descosits i m'hauria proposat de quedar abans que jo ho fes... però és així...tot plegat comença a ser més que sospitós.
Era una bestiesa, pensar que potser el que ens passava als dos tenia algun tipus de relació... però no me'n podia estar de pensar-ho, el cap em donava voltes i vaig pensar que aniria a fer una copa, i així potser em relaxaria.
No aniria gaire lluny. Només de pensar que la nit podria fer-se més llarga del que era, em feia rodolar el cap. Prendria una copa al bar de l'Enzo, parlaria de bàsquet i intentaria donar a la nit un aire més tranquil. La cosa no podia complicar-se més. Aquella nit havia esgotat tots els esdeveniments possibles. Ara calia relaxar-se, descansar i dormir...

El dia dóna un altre visió de les coses. Vaig poder dormir després de prendre'm un valium. No podia suportar-ho més. Els esdeveniments de la nit passada m'havien trasbalsat. Pensava en l'Elsa... Aniria a recollir-la a la feina i parlaríem. No podia deixar passar més temps. Si es trobava en una situació semblant a la meva, calia ajudar-la i sobre tot, descobrir què era el que havia passat la nit anterior.

En arribar a la porta de la oficina on treballava, em vaig trobar un company seu que estava fent un descans mentre es fumava un cigarret. Va preguntar-me:

-Hola!
-Hola bon dia, vaig contestar-li, puc entrar un moment a parlar amb l'Elsa?
-Ah, doncs avui no ha vingut... em sap greu... pensava que tu en sabries alguna cosa i que per això havies vingut.
-Doncs no... Bé, si en sé res ja li diré que truqui a la oficina... Adéu!

Perplex, vaig començar a caminar cap a casa seva, donant voltes a les mil i una possibles explicacions de per què no havia anat a treballar, i de per què no havia volgut parlar ni quedar amb mi. En girar la cantonada de casa seva, una esgarrifança em va recórrer l'espinada: el gos jeia ben adormit sobre l'estora de la seva porteria.

Just quan vaig passar pel seu costat, el gos va obrir els ulls i la seva mirada va quedar clavada en els meus. Jo, perplex vaig començar a córrer i ell em va començar a seguir fins arribar a casa de l'Elsa.
Quan vaig arribar al meu destí, sota la porta vaig trobar-me un sobre blanc. Vaig agafar-lo i, al obrir-lo, em vaig quedar parat. Dins només hi havia, curiosament, una fotografia del gos negre que m'estava seguint amb un home d'uns setanta anys on, semblava ser, el pati d'una masia.
Hem vaig quedar mirant la foto sense entendre quina relació tenia amb l'Elsa, preguntant-me qui l'hauria deixat i per quin motiu a la seva porta. En donar-li la volta buscant alguna pista més, vaig descobrir una nota al peu de foto on hi deia: " L'Enric C. amb en Tim. Agost 2008". Ja feia un any de la foto. Si més no, ja li podia posar cara i nom a l'amo d'en Tim, el gos que m'estava donant tants mals de cap. Però ara em faltava trobar-lo i, sobretot, assabentar-me de quina relació tenien ell i el seu gos, amb l'Elsa.
En donar-me la volta per emportar-me el gos que m'havia seguit fins a la porta del pis de l'Elsa, i així acabar amb aquesta història d'una vegada, en Tim ja no hi era! Vaig maleir la meva poca traça, hauria d'haver-lo agafat quan el vaig veure al portal. Això si, igualment em vaig emportar la fotografia per fer la recerca d'aquest tal Enric. C., l'amo del gos, i descobrir alguna cosa més d'aquest misteri.
Aquella tarda a la oficina del meu treball, me la vaig passar buscant a Internet i fent trucades, però no hi havia manera de trobar aquest home només amb un nom i la inicial del seu primer cognom. Hauria de buscar per un altre lloc. Vaig decidir estudiar la fotografia al detall, per trobar alguna pista més. Però, a part de les dues figures centrals, només es veia, al fons, l'entrada d'una masia. Al costat de la porta es distingia un cartell, on vaig deduir, constava el nom que li havien posat a l'habitatge. Vaig escanejar la fotografia i la vaig ampliar a la pantalla a la zona de l'entrada principal per veure que hi posava al cartell. En arreglar una mica la resolució de la imatge, es llegia perfectament: "Masia Can Coll" i es distingien dues figures sortint per la porta. Hem vaig quedar glaçat al comprovar que una d'elles s'assemblava molt a l'Elsa... De sobte, tot començava a tenir sentit, ja que recordava que el cognom de l'Elsa es Coll, i fa temps em va explicar que de petita vivia a una Masia fora de la ciutat, però no sabia que encara hi anés...
A l'Elsa li agradava anar en aquella Masia, ja que se sentia com a casa i per molt que visqués a la ciutat, ella sempre que podia feia una escapada a la seva Masia. La Masia es troba situada en un lloc muntanyós a dues hores de la ciutat de Barcelona. El lloc és tranquil i silenciós on es pot percebre el soroll dels ocellets a primera hora del matí. Un bon dia l'Elsa es va despertar i va decidir anar a donar un tomb pels voltants d'aquella Masia, envoltada d'arbres i de tot tipus d'animals...
Com que l'Elsa no contestava les meves trucades, a la feina no apareixia des de feia alguns dies i a casa tampoc estava, vaig decidir fer una petita excursió cap a la Masia Can Coll. Vaig pensar que seria possible que hagués decidit passar-hi alguns dies. Però per quin motiu no m'ho hauria volgut dir? Em vaig preguntar. Tan se val, vaig pensar, hi aniré i encara que ella no hi sigui potser saben on és, què li passa o què passa, no sé, algun tipus d'explicació.
Dit i fet, el dissabte vaig agafar el cotxe i en dues horetes ja estava allà. Em sentia estrany... Per una banda tenia l'esperança de trobar alguna pista, però per l'altra tenia la sensació de que alguna cosa no anava bé. I efectivament, al trobar la masia de la fotografia vaig observar-la i era diferent. Bé, la de la fotografia tenia més color, més vida, es veia el jardí cuidat amb uns arbres fruiters preciosos... Però ara presentava un aspecte descuidat, amb la pintura esquerdada, sense flors, amb els arbres fruiters tot secs, com si no hi visqués ningú. Vaig decidir entrar-hi, la porta estava oberta, però no hi havia ningú. No hi havia llum, només els raigs de sol que entraven per les escletxes dels porticons de les finestres i per la porta de l'entrada. Vaig fixar-me bé, no estava abandonada perquè la casa estava plena de mobles, quadres, fotografies... Encara que plens de pols. Mirant i buscant vaig trobar la mateixa fotografia que tenia guardada a la butxaca del pantaló.
Com podia ser, quina relació tenia, qui hauria pogut posar aquella fotografia sota la porta de l'Elsa? I sobretot, per quina raó?
De sobte, un soroll d'un cop de porta em va interrompre els pensaments!!
-Qui hi ha???, Qui hi ha???- repetia una veu masculina.
Jo tot espantat per aquell to de veu fort i enfadat, vaig fugir corrents de dins la casa sense pensar-m'ho! vaig corre, corre i corre, fins endinsar-me en el bosc que envoltava la masia i de sobte vaig caure en un pou molt profund.
Un pou sense sortida, un pou sense llum ni calor, un pou ple de brossa... Era la meva fi. No sabia que fer, no hi havia sortida!!!! Em trobava endinsat en un "món de caos" sense l'Elsa... On estaria? Realment hi havia algú en aquella casa? o va ser tan sols una ràfega d'aire, junt amb la meva imaginació i tots els nervis que portava a sobre?
Però ara, el problema més imminent que tenia era com sortir del pou! Vaig començar a enfilar-me per les pedres mig sortides que hi havia, però entre que les sabates que portava no eren les idònies per escalar pedres rodones, i la humitat que hi havia dins del pou, em feia relliscar tota l'estona, els meus esforços eren sempre envà. Al cap d'una estona d'estar lluitant per sortir em vaig rendir i vaig decidir descansar una mica per recuperar les forçes perdudes. En recolzar-me en una de les pedres que estaven una mica sortides, vaig sentir darrera meu un soroll d'unes pedres refregant-se. Quan em vaig girar sobtat, se'm va il·luminar la cara. Era una comporta secreta que donava a un túnel molt fosc.. hauria preferit no endinsar-me per aquella tenebrosa sortida, però em vaig donar compte de seguida que no tenia cap altre opció. Vaig entrar en la foscor sense pensar-m'ho més. Palpant les parets, vaig seguir el túnel, que semblava que només tenia una direcció, ja que no vaig trobar cap desviació en cap moment. De sobte vaig veure uns raigs de llum al final del túnel. En arribar, es va dibuixar una silueta d'una portella quadrada sobre el meu cap i es distingien unes escales de gat davant meu que pujaven fins a aquesta portella. En realitat dubtava molt de si hauria d'obrir-la o tornar cap enrere i... No. Sense dubte, l'única sortida era descobrir que hi havia a l'altra banda, i aconseguir sortir d'aquest mal son en el que jo era el protagonista.Vaig pujar lentament les escales de gat, i amb molta cautela vaig obrir la portella una mica. En comprovar que no hi havia ningú, vaig sortir amb cautela i la vaig tornar a tancar, procurant no fer molt soroll, no fos cas que m'escoltes algú. Em vaig trobar que estava en una habitació tancada, amb moltes caixes i estants, com si fos un traster, el qual a una banda hi havia unes escales i a l'altra, a dalt de tot de la paret, tenia unes finestretes rectangulars allargades per on es veien arbres. Vaig pujar corrent les escales i quan vaig obrir la porta... Estava una altra vegada al rebedor de la masia. No entenia res. M'estaven passant coses molt estranyes. Em vaig acostar a la tauleta que hi havia al rebedor observant una petita caixa amb un sobre al costat. Aquella caixa era daurada, amb un llaç platejat. Vaig decidir obrir el sobre. Em vaig quedar perplex, hi havia una nota que deia: Fa molt de temps que t'espero, tu t'allunyes de mi. Jo ja no entenia res. Vaig agafar la caixa daurada i vaig seure en una cadira, em tremolaven les cames i les mans m'estaven suant. En obrir la caixa va sortir una llum molt blanca amb una veu molt fina que em repetia: Entra dins dels teus pensaments, entra dins dels teus pensaments...

- Qui ets tu?- vaig preguntar. Però aquella veu no em contestava.
De cop, la llum va començar a moure's. Volia que la seguis. Tot allò era molt estrany. No podia entendre res. Em tremolava tot el cos, el batec del cor era cada vegada més intents i la suor més freda, però necessitava trobar respostes a les meves preguntes. Així que vaig decidir seguir-la.
La llum em va conduir fins a una habitació. La qual vaig deduir que era la de l'Elsa. Allà em va mostrar amb el seu reflex fixat a la paret les estones en que l'Elsa m'esperava i jo mai arribava.... però això sí, qui estava sempre a la seva vora era el gos negre.
De sobte vaig observar com una mà gran es recolzava a l'espatlla de l'Elsa però no aconseguia veure la cara corresponent d'aquella mà, ja que la fredor d'aquella habitació, la boira i els meus batecs potents no em permetien estar del tot atent a aquella visió que cada vegada em feia sentir pitjor.
Qui era aquell home,seria l'Enric C ? o potser era jo?

Em vaig apropar, el rostre d'aquella persona no em sonava gens, però en canvi, la roba que portava era idèntica a la meva. Uns pantalons marrons clars, amb una camisa blanca. Aquell home, estava brut i semblava molt preocupat. Llavors, vaig decidir anar al jardí que hi havia a la masia i buscar alguna pista més. Tot estava abandonat, aquella veu que sortia de la caixa em va deixar caos. Pensava que tot era un malson, que l'Elsa em trucaria per parlar amb mi... que tot tornaria a ser com abans.
El jardí era ple de males herbes, era impossible trobar alguna pista. Vaig decidir tornar a la casa, explorar-la i resoldre aquest misteri el més aviat possible. Vaig tornar a passar per la mateixa porta que feia una hores, amb l'objectiu de trobar a l'Elsa, però aquest cop amb molta més por que la darrera. Al primer pis no hi vaig trobar res, vaig rastrejar cada racó de la cuina, del saló, i de les altres cinc habitacions que hi havia, però només vaig trobar pols, muntanyes de pols.
Ara havia de pujar al segon pis i no em feia gaire gràcia, però no em quedava cap altre remei, i per fer-ho havia de pujar per unes escales de fusta amb molts esglaons trencats, amb un color envellit i coberts per la pols. No volia pujar per aquelles escales perquè em recordaven a les pel·lícules de por, i pel forat de l'escala només es veia foscor.

De sobte vaig tornar a sentir aquella veu masculina, que cridava des de el pis d'abaix. Estava tant lluny que no aconseguia entendre ben be el que deia. El pànic em va envair, no sabia que havia de fer, estava tant nerviós que no podia pensar amb claredat una estratègia per escapar o simplement amagar-me. Però aquella veu d'on venia? Formava part de la realitat o encara estava seguint aquella llum? Ja no sabia que pensar, si tot era fruit de la meva imaginació o realment tot això estava passant? Vaig començar a dubtar de mi mateix.

Vaig seure a descansar 5 minuts per intentar pensar una mica en tot el que estava passant, mentre vaig recordar una conversa que havia tingut amb l'Elsa feia uns quants dies, abans que comencés aquest mal son...Em va confessar que de petita ella anava molt a una masia que tenia a les afores de Barcelona i que, quan anava allà desconnectava de tot el que passava a la ciutat. Tot va canviar quan els seus pares van patir un accident mentre anaven a un viatge de negocis i van morir tots dos. L'Elsa tenia 12 anys i a partir de llavors el seu avi es va fe càrrec d'ella. La veritat és que no es portava gaire bé amb ell i quan va tenir 18 anys, va decidir fugir d'aquella masia i anar a viure a Barcelona. Amb els diners que li havien deixat els seus pares, es va posar a estudiar i es va comprar un pis. Ella no nombrava mai a la seva família, em deia que no n'hi quedava i quan jo li feia referència al seu avi, em deia que ella no tenia cap avi i que no volia sentir-ne a parlar...
Ostres clar!!tot em començava a encaixar...era el seu avi el que l'havia segrestat, però perquè? que volia aconseguir amb això? i què volia de mi?

Mare meva, quina historia més enrevessada! Ara tenia massa informació a la mà i no sabia que fer-ne amb ella. L'Elsa estava en perill en algun racó de la masia, que jo , pel que fos no havia arribat a trobar-la. Peró com em podia desplaçar per la masia ? Era fosca, plena de pols i passadissos secrets. La veu de la capsa daurada, continuava sonant i m'anava posat nerviós a mesura que transcorria el temps, que volia dir ? I el gos ? On era ? On s'havia ficat?

Bé tot i haver recorregut la masia de cap a peus, tenia l'estranya sensació de que l'Elsa estava amagada en alguna punta de la masia i això va fer que continués buscant-la. Primer vaig endinsar-me a la cuina, ratolins, teranyines... semblava una casa encantada , una atracció de por , però continuava sense trobar-la de sobte la veu va sonar molt aprop meu :

- ¿ Que et penses que trobaràs a l'Elsa tu sol ? La veu em va fer sentir-me molt insegur de tot el que havia fet fins ara. Perquè no havia fet cas al gos des del primer moment en que me'l vaig trobar?

Després de rumiar-ho molt vaig decidir marxar de la masia i tornar a Barcelona a buscar el gos , dia i nit, tenia clar que el gos era l'emissari de la Elsa, que era ella qui m'estava enviant els missatges atraves d'ell. Ara només havia d'esperar un últim missatge que em dies exactament si estava bé i on estava.


Però anaven passant els dies i no rebia notícies d'ella estava equivocat no hauria d'haver tornat a Barcelona m'hauria d'haver quedat a aquella masia per molta por que em fes, el que havia de fer jo ara tornar aquella masia mig encantada o quedar- me a Barcelona havia de buscar ajuda en algú se'm passaven mil idees pel cap .I finalment em vaig decantar anar a buscar a un altre amic i buscar-la entre tots dos.

Vaig trucar a en Manel, un amic a qui li agradaven molt les històries de misteri, em vaig passar una bona estona explicant-li tot el que m'havia passat i desconcertat per la història em va dir que ell m'ajudaria sense cap tipus de problema.No va mirar-me amb gaire bona cara.Però com era un tema que a ell l'apassionava no va donar-li més voltes i va continuar escoltant-me.

En Manel però tampoc va saber treure'n l'entrellat...avis segrestadors, gossos que desapareixen, sobres amb notes, túnels misteriosos... Ell no creia que fos un segrest perquè si hagués estat segrestada, l'Elsa no m'hauria contestat la trucada el dia del meu trobament amb el gos. Així que la meva idea principal va enfonsar-se i em vaig tornar a trobar en el punt de partida.
Amb el Manel vam decidir anar un altre cop a la casa de l'Elsa, sabíem que la veïna del davant li guardava les claus de casa i teníem l'esperança que amb una petita mentida ens les deixés per poder-hi entrar. I va ser així com l'encant del Manel va fer que la bona dona ens les donés.
Quan vam entrar a la casa no hi va haver res que ens fes pensar que havia passat cap desgràcia allà dins, al contrari, tot estava en un ordre perfecte, malaltís. Vam arribar a la conclusió que havíem de buscar on fos algun àlbum de fotografies on poguéssim esbrinar més coses de l'Elsa, la seva família i la masia. Però no el trobàvem per enlloc. Cansat de buscar vam seure els dos sobre el sofà-llit del mini apartament i de cop vaig notar una cosa dura sota els coixins...què era? vam a desplegar el sofà i hi vam trobar una capça força gran. La curiositat ens corprenia vam obrir la capça amb ànsies i...allà estava el que havíem estat buscant durant hores, ara, ho teníem a les mans. Era l'àlbum de fotos de l'Elsa i hi havia escrit notes al peu de cadascuna d'elles. Vam anar passant les pàgines. Hi sortia l'Elsa amb els pares i un altre nen molt petit que suposo que devia ser el seu germà es veien feliços al peu de pàgina hi deia Eric Coll II, Maria Pujol, Elsa Coll i Eric Coll III. I així fotos i més fotos d'una família que es veia feliç, i de cop al girar la pàgina vam trobar un retall de diari on hi havia un titular:
''TRÀGICA MORT EN UN ACCIDENT DEL MATRIMONI COLL, Aquesta matinada el matrimoni Coll (propietari de Carnisseries Coll) ha patit un tràgic accident quan el cotxe on viatjaven li han fallat els frens i han patit un fort impacte...'' ''...deixen així orfes als seus dos fills Elsa de 12 anys i Eric III de 4, la fonts més pròximes confirmen que serà el seu avi, Eric Coll I qui es farà càrrec dels menors.''
Així que l'Elsa tenia un germà petit...si tenia 4 anys i la Elsa 12 es portaven 8 anys...ostres com jo i ella!!
Vam seguir passant pàgines i només hi havia enganxades fulles de bosc i altres foteses. En una altra pàgina un altre retall de diari:
''UN ALTRE COP DUR PER LA FAMÍLIA COLL: Avui s'ha donat per exhaurit el temps de recerca del petit de la família Coll orfe del Matrimoni Coll mort en un tràgic accident. Tot i que les tasques de recerca han estat molt intenses no s'ha pogut trobar el menor que estava sota la tutel·la del seu avi, i que va ser vist per últim cop amb un gos passejant pels boscos pròxims a la masia de Can Coll a l'Alta Ribagorça...''
Ostres el germà de la Elsa es va perdre quan tenia 5 anys... quantes casualitats...jo quan tenia 5 anys vaig ser adoptat pels meus pares...

El meu primer pensament aniria directament a casa dels meus pares per demanar-li's tota la informació que tinguessin sobre la meva adopció, però vaig desistir. Sabia lo difícil que havia estat pels meus pares explicar-me la meva adopció. La meva mare patia pensant que algun dia podria deixar-los si conegués els meus orígens. Jo era conscient de què això no passaria mai, estimava molt els meus pares adoptius, ells eren la meva veritable família, però la meva curiositat sempre m'havia portat a intentar conèixer coses del meu passat.

Així que vaig optar per una altra alternativa, sense que els meus pares ho sabessin un dia vaig trobar informació sobre l'agència d'adopció on els meus pares havien tramitat tota la documentació. Vaig decidir adreçar-me directament a l'agència, jo era major d'edat, per tant, no tindrien més opció què facilitar-me la informació que els hi demanés.

De camí a l'agència, li donava voltes a tot el que m'havia passat en poc dies,no m'ho podia creure...eren un cúmul de noticies i fets misteriosos que havien aparegut a la meva vida de cop i volta. Pensava si podria ser certa la hipòtesi que tenia en ment, i de fet no sabia quina era la resposta que volia escoltar un cop allà a l'agència.Jo podia ser el germà petit de l'Elsa? Totes aquestes coses no tenien gaire sentit,m'estava atabalant.Sempre he estat molt poruc , no podria anar-hi sol a l'agència,diré al Manel que vingui a acompanyar-me.
No hi vagis i per descomptat jo no t'acompanyaré !!! Estàs ficant-hi a un mon que potser no seràs capaç de sortir .....va dir-me en Manel.
No m'esperava això de tu,creia que eres el meu amic ? Ho sóc, per això et parlo d'aquesta manera i a més a més , com amic et recomano ho deixis ja.Ja vol dir ara mateix....
No pot ser , no ara puc deixar-ho tot , no podria viure amb això a dintre ....jo el germà de l'Elsa ? I a més a més , per què vaig ser adoptat ? Què sap en Manel que no vol contar-me ? Com i de quina manera està ficat ell en el tema ?

Vaig decidir tornar a casa i descansar una mica ja que tots aquests dies havien estat amb moltes sorpreses i una mica esgotadors. En arribar a casa vaig estirar-me al sofà però el meu cap estava pensant en tot el que m'havia passat durant aquests darrers dies; no podia parar de donar-hi voltes, sobretot en les dues notícies que vaig llegir en el pis de l'Elsa. Eren massa coincidències o m'ho semblava a mi?? No ho podria saber però el que vaig fer és intentar dormir una estona i el dia següent potser veuria les coses d'una altra manera.

L'endemà quan hem vaig despertar, hem notava més descansat i així que vaig decidir d'anar a esmorzar i vaig trucar al Manel a veure si s'apuntava; al principi hem deia que no, que ell no volia entrar més en aquesta història tant extranya i jo li vaig dir que necessitava la seva ajuda per poder resoldre tota aquesta història tant misteriosa. Al final, ell va dir que acabaria la feina i que vindria; vam quedar al bar que quedava a prop de casa meva i allí ens vam trobar cap a les 11. Vam demanar una mica d'esmorzar i li vaig preguntar perquè m'havia dit que ho deixes; ell va dir-me que li agraden aquestes coses de misteri però mai s'havia trobat en tantes coincidències i que es va tirar una mica enrere en el sentit de que aquesta història podia ser més complicada i llarga del que ens pensem.

Després d'aquesta explicació no s'havia realment si el Manel m'estava dient la veritat o m'estava dient això perquè jo hem quedes més tranquil i així s'estalvia de contar-me la veritat. Però el meu cap no parava de donar voltes. Què podria saber el Manel sobre aquesta història? Sap realment si jo sóc el germà de l'Elsa? I en el cas que ho sigui, per quin motiu no m'ho vol dir? Què va passar entre l'accident i ​la desaparició del germà petit de l'Elsa? Hi havia alguna cosa que no hem quadrava i ho havia d'esbrinar.

Després d'esmorzar ens varem dirigir cap a l'agència d'adopció, jo no tenia molt clar que els hi diria quan arribes i en Manel no m'ajudava gaire, davant de la demanda d’ajuda per veure com enfocar el tema, ell em contestava amb evasives dient que ell no ho veia clar i que m'ho penses que encara estava a temps que ho deixes córrer... molt lluny estava jo d’acaptar aquesta opció, estava decidit, arribaria fins al fons de la qüestió, volia conèixer la realitat de tots aquest fets que m'estaven passant, volia conèixer per fi la meva veritable història i tot indicava que anava per bon camí.

Varem arribar a l'agència d’adopció, una recepcionista molt amable ens va rebre i ens va demanar quin era el motiu de la nostre visita, jo molt nerviós li vaig explicar que feia anys havia estat adoptat i sabia que ells havien estat l'agencia que havia tramitat tota la documentació i ara per qüestions personals necessitava conèixer tot el relacionat amb el meu naixement i la meva adopció. Ens va mirar i ens va demanar que esperéssim a la sala, el temps d'espera se’m va fer etern, en Manel no deia res, m'estava servint de ben poca ajuda.

Per fi després de 10 minuts, que em van semblar eterns, ens va rebre en el seu despatx el director de l'agència, per fi tindria l'oportunitat que buscava, coneixeria al fi la meva identitat.

Jo hem trobava molt neguitós allà davant, esperant que em truquessin per entrar algun lloc on una persona hauria de respondre totes les meves inquietuds, dubtes o el que fos. Vaig haver d'esperar més d'una hora, i ja no sabia que fer, al costat meu havia una maquina de cafè on em vaig pendra 3 tasses ja que no quedava ni til·la ni res que hem pogués calmar. Després vaig veure unes revistes molt interessants sobre famílies, adopcions i escoles, així que vaig decidir agafar-les per llegir-ne algun article interessant.


Aquella secretària em va demanar amablement que passés al despatx que hi havia a la meva dreta. Allà em vaig trobar a un home amb una corbata vermella que li feia joc amb les seves galtes. Em va dir que els papers que havia sol·licitat eren poc concloents ja que en aquella època tampoc hi havia massa controls, que ja se sap...
Però gràcies a la meva persistència em va ajudar molt dient-me on podria trobar la informació que necessitava.

Una completa pèrdua de temps. Vaig pensar al sortir de l'agència. Tanta espera per res, per cap resposta, per cap nom, per cap informació. El sentiment de frustració va trigar en desaparèixer. Vaig caminar fins a casa amb la mirada perduda, sense obrir boca. El Manel em va intentar animar, però jo ni l'escoltava. Al arribar al portal ens varem despedir, em va fer una mirada afectuosa, però no vaig tindre forces ni per somriure. Tenia ganes de entrar en el meu pis, desordenat com sempre, i aïllar-me completament. Vaig desconnectar el telefon i em vaig asseure en el vell sofà negre. Amb una cervesa a la mà, em vaig jurar i perjurar a mi mateix que un dia, tard o d'hora, trobaria el meu passat...

Va ser aleshores quan em vaig quedar adormit. Profundament. Feia ja uns dies que no dormia tant, però ho necessitava. Quan em vaig llevar era negra nit, no sabia quant de temps havia dormit, però la veritat és que em sentia com nou, amb forçes per seguir investigant allò que des de feia uns dies m'havia trasbalsat.

Vaig obrir els llums i em vaig plantar davant de la nevera, tenia molta gana....OSTRES!!! Quan vaig veure el calendari, la sorpresa va ser que m' havia passat 3 dies dormint, recuperant forces, descansant la ment... Em vaig fer un bon bany, roba neta i vaig preparar molt menjar, un plat de macarrons, un plat de patates fregides i finalment em vaig menjar cinc tabletes de xocolata! Tenia molta gana, havia estat molts dies sense tastar res!
Acabat això vaig recordar que tenia els telèfons desconectats i vaig anar a conectar- los; en el telèfon fix la llumeta ja m' indicava que tenia la bústia de missatges plena, i al cap de pocs minuts vaig començar a rebre missatges al mòvil conforme havia rebut una infinitat de trucades. Hi havia algun missatge de propaganda...però la resta eren ( per sorpresa meva) del director de l' agència d'adopció, del Manel,i....un de la meva mare que deia: " Hem de parlar." El director de l' agència trucava per verificar unes dades, per donar- me unes informacions, per trobar- nos, per veuren's, un altre cop per trobar- nos...Semblava molt interessat en veuren's per parlar amb mi; i els missatges del Manel....estava desesperat: " Ei tiu vaig veure l' altre dia un gos negre que semblava que em volia parlar...m' he enrrecordat de tu, com et trobes??", " L' he tornat a veure!! No pot ser! Em persegueix, si és una broma prou ja si us plau!!", " Però on et fiques, ens hem de veure, ara també hi ha una nota...i aquest gos negre...apareix i desapareix quan vol..."

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!- vaig cridar.
No podia aguantar-ho més, aquell maleït malson em perseguia, no me’l podia treure de sobre ni dormint.
Vaig córrer a apagar totes les llums, necessitava estar sol, sol de veritat, a les fosques, on realment només notés la meva presència, on l’únic so que podia arribar a les meves orelles era la meva ràpida i desesperada respiració. Vaig estirar-me a terra, vaig notar la fredor del parquet, la fredor de la soledat...
Al cap d’un parell d’hores, vaig decidir actuar. No sabia que feia ni que volia fer, em vaig posar el jersei, vaig agafar les claus i vaig arrencar a corre carrer avall... necessitava sentir que el meu malestar quedava enrere... vaig quedar-me aturat, inconscientment, davant una cabina i com un boig, vaig buscar dins les butxaques el paper amb el número de l’agència.
Creia que estava fent el millor per mi, però quan a l’altra banda del telèfon vaig sentir:
- “Hola, en què et puc ajudar?”.
Vaig començar a ser conscient, que el malson havia tornar a començar una vegada més.

En els primers instants no vaig poder ni contestar, la veu no em sortia, no podia vocalitzar ni moure els llavis, solament sentia una fredor i el meu cos immòbil. Al cap de tres segons la veu va tornar a dir:
- "Hola, que hi ha algú?, que el puc ajudar en alguna cosa?"
De sobte vaig reaccionar, sisisi mira soc en Sergi, el noi que va venir farà cosa de cinc dies en busca d'algun informe, partida de naixement, o alguna cosa que pogués dir-me realment qui sóc, quin és el meu nom, el meu cognom, qui són els meus pares.
- aaaaah, va contestar la secretaria, ja sé qui ets, si Senyor Sergi, el director fara cosa de dos dies el va trucar per dir-li que havia trobat alguna cosa sobre el seu passat, però que preferia que es passes per l'agència, prefereix explicar-li-ho en persona, em sembla que es tracta de alguna cosa seriosa.
- I no sap de que es pot tractar?
- No ho sento, jo sóc la secretaria, a mi no me solen comentar els casos,
- D'acord. I em podria dir quan puc passar pel despatx, quan puc trobar al director ?
- Miri senyor Sergi, el director ara pel matí té una reunió peró si vol quan acabi li faig una trucada i es passa per la nostre oficina.
- D'acord quedem entessos doncs, ens veiem en un estona. Moltes gràcies.
- De res, ens veiem ara.

De seguida que vaig penjar el que hem va venir mes de gust de fer es trucar a en Manel per explicar-li les novetats, i sobretot per disculpar-me per no agafar-li es telefon i perque m'expliques les novetats, tot allò que li havia passat en la meva absència.
Després de trucar-lo vàries vegades i veure que no obtenia resposta, vaig decidir anar fins a casa seva. Efectivament, el Manel era a casa i no estava sol. El gos negre l'acompanyaba. Em va explicar que després d'haver-lo seguir uns quants dies, no va tenir més remei que adoptar-lo, i que pel que havia estat observant, no era un gos normal. Els dos amics van estar gran part de la tarda parlant i definitivament van decidir que, després de resoldre la història de l'adopció d'en Sergi, anirien a la masia amb el gos ja que creiem que els podria ajudar.

Els dos amics esperaven impacients la trucada de la secretaria de l’agència. Era quasi de nit i encara no havien rebut cap trucada. El temps passava i els nois morts de la curiositat van anar directament a la agència buscant explicacions del perquè encara no els havien trucat. Quan van arribar a l’agència van veure que ja havien tancat i se’n van adonar que eren les 21:30 i era massa tard per a que estigues oberta.
Intrigats per tot aquest assumpte van anar a un restaurant italià, el qual freqüentaven molt. Un cop asseguts van agafar la carta i amb molta gana i molta concentració van començar a mirar-la. Aquesta concentració va acabar en el moment que una notícia impactant va sortir per el canal local de la televisió petitona que hi havia a la barra:

‘Josep Ferrer, director de l’agencia del poble, ha desaparegut misteriosament aquest migdia. Els seus familiar no saben res d’ell i estan molt preocupats ja que creuen que no ha desaparegut per la seva voluntat, ell mai marxa sense avisar a casa.
Tothom es va quedar bocabadat, sobretot perquè era un home molt conegut i estimat. Els dos amics es van mirar fixament, i en Sergi li va dir al Manel:
- No pot ser!
- Molta casualitat, no? I ara què? Només ell ho sabia!
Seguidament, en Sergi es va aixecar acompanyat pel seu amic. Van sortir disparats, però... on anirien?
Sí, es van decidir fer una campanya de cerca del director de l’agència, ja que era la única forma de tenir una esperança sobre el passat del Sergi.
Primer van realitzar cartells informatius. Seguidament, degut a què era molt tard, només van voler penjar-ho a prop de l’agència, però quan estaven penjant el Manel va tenir una idea.

Va dir: perquè no anem a l’agencia? Ja que si l’han raptat ( és el que pensava tothom que el coneixia) hi haurà alguna porta oberta, be que al director l’han hagut de treure per algun lloc.

Tot seguit van córrer com mai ho havien fet. Carrer avall, per arribar com abans millor. Un cop ja estaven davant l’agència, van donar un parell de voltes a tot l’edifici. Van comprovar totes les portes, alguna ha de estar oberta! Va exclamar en Manel. Però res, ja podien donar les voltes que volguessin que totes les portes estaven tancades amb clau. Finalment van trobar una porta mig amagada que se’ls hi havia passat per alt. Aquesta porta es trobava al terra amagada entre les fulles de l’heura i donava a un subterrani. Van entrar i van veure que hi havia un passadís que comunicava amb el interior de la agència. Tot seguint el passadís van anar a parar el despatx del director. Just on volien anar a parar. Van començar a remoureu tot en busca d’una pista, per saber on podia estar el director o qui l’havia raptat. Tot just mirant l’escriptori en Manel va trobar una pista molt important.

Damunt l’escriptori hi havia una fotografia idèntica a la que ells tenien, al veure-la en Manel es va quedar perplex i de seguida li va ensenyar a en Sergi, que el primer què se li va passar pel cap va ser voler anar a la masia a trobar respostes, d’una vegada! Però en Manel no les tenia totes i havia alguna cosa que li deia que seguissin buscant per aquell despatx que no era la única pista que trobarien.
Però en Sergi desprès de donar-li moltes voltes va sortir corrents cap a la masia, necessitava obtenir respostes clares! Qui era ell realment? On era l’Elsa? Que tenia a veure el director i en Manel, en tota aquesta història? Que era el que amaga aquella maleïda masia? Que el malson s’acabés d’una vegada, però amb tot resolt, no pararia fins tenir aquesta historia resolta.
En Manel el va seguir, per aturar-lo i ensenyar-li l’altre pista que havia trobat, en Sergi al veure-la es va quedar impactat no s'esperava trobar allò.I de cop va començar a cridar per tota la zona com una boja.
Va cridar tan i tan fort que totes les criatures que descansaven al bosc es van aixecar i van mirar atentament als dos nois. En Sergi i en Manel eren completament perplexos amb la situació vivien en aquell moment.